Juan José Pérez Benlloch
| Naissance | |
|---|---|
| Nationalité | |
| Activités |
| Membre de |
|---|
Juan José Pérez Benlloch (en castillan) ou Joan Josep Pérez Benlloch (en catalan), né à Moixent (province de Valence, Espagne) en 1936, est un journaliste et militant politique valencien[1].
Son activité politique se concentre entre la fin du franquisme et la période de la transition démocratique[1].
Il est considéré comme une figure de référence du journalisme valencien[2].
Biographie
En l'absence de cursus journalistique à l'université de Valence durant le franquisme, il se forme au journalisme auprès de Martí Domínguez Barberà et Vicent Ventura[2]. Lui-même formera d'autres jeunes collègues durant la Transition, notamment lors de son étape à Valencia Semanal[2],[3].
En 1966, il est avec ses deux mentors un co-fondateur d'Al Día, journal d'information économique[4], expérience qui ne dure que quatre mois[5].
Il est l'un des directeurs de Primera Página, journal d'Alicante lancé en mars 1968[6].
En 1974 il est l'un des fondateurs du Parti socialiste du Pays valencien avec Vicent Ventura[1],[3].
Le , il fait partie des « 10 d'Alaquàs », commission clandestine formée en vue de rédiger un futur statut d'autonomie pour le Pays valencien[7],[8]. La réunion est interrompue par la Brigada Político-Social et ses participants sont interpelés et accusés d'association illicite (art. 172 du code pénal)[7],[9]. Il bénéficieront finalement de la grâce accordée par le roi Juan Carlos le de la même année[10],[11].
En 1980, il participe à la fondation du Diario de Valencia, dont il est le directeur[1],[12],[13].
En 1985, il est assesseur du conseiller de Culture de la Généralité valencienne, Ciprià Ciscar[1].
Il est contributeur régulier à la section valencienne d’El País[1].
En 2005, la maison d'édition L'Eixam publie ses mémoires, intitulées Al Cierre[2].
En mai 2007, il reçoit le prix Llibertat d'Expressió de l'Unió de Periodistes Valencians[2].
Notes et références
- Piqueras et Paniagua 2006, p. 432.
- (ca) Francesc Viadel, Valencianisme : L’aportació positiva, Valence, PUV, , 453 p. (ISBN 978-84-370-8820-4), « Pérez Benlloch, Joan Josep », p. 367
- Senso Vila 2017.
- ↑ Viadel 2012, p. 319.
- ↑ Garcia Llorens 2023, p. 121.
- ↑ (ca) « Primera Página », sur Gran Enciclopèdia Catalana (consulté le ).
- (ca) Núria Cadenas, « La (im)possible ruptura democràtica », El Temps, , p. 32-34 (lire en ligne)
- ↑ (ca) Adolf Beltran, « Els «10 d'Alaquàs», deu anys després », El Temps, , p. 28-30 (lire en ligne)
- ↑ (es) Juan Luis Sancho Lluna, Anticatalanismo y transición política: Los orígenes del conflicto valenciano (1976-1982), Publicacions de la Universitat de València, , 272 p. (ISBN 978-8491346920), p. 194
- ↑ (es) Joaquín Ferrandis, « Valencianistas en el calabozo », El País, (ISSN 1134-6582, lire en ligne , consulté le )
- ↑ « BOE-A-1975-24188 Decreto 2940/1975, de 25 de noviembre, por el que se concede indulto general con motivo de la proclamación de Su Majestad don Juan Carlos de Borbón como Rey de España. », sur www.boe.es (consulté le )
- ↑ (ca) « Diario de Valencia », sur Gran Enciclopèdia Catalana (consulté le ).
- ↑ (es) « Juan José Pérez Benlloch », El País, (lire en ligne)
Annexes
Bibliographie
- (es) José Antonio Piqueras et Javier Paniagua, Diccionario biográfico de políticos valencianos 1810-2005, Valence, Institució Alfons el Magnànim/Fundación Instituto de Historia Social, , 586 p. (ISBN 978-84-95484-80-2)
- (ca) Carles X. Senso Vila, De la il·lusió al desencís: La Transició valenciana a través de Valencia Semanal, Universitat de València, (ISBN 978-84-9134-086-7)
- (ca) Francesc Viadel, Valencianisme : L’aportació positiva, Valence, PUV, , 453 p. (ISBN 978-84-370-8820-4), p. 367
Articles connexes
Liens externes
- (ca) Vicent Martí, « J. J. Pérez Benlloch, o l'ofici com a vici », El Temps, , p. 26-29 (lire en ligne)
- (ca) « Homenaje al periodista valenciano, Juan José Pérez Benlloch », CV Radio - Puertas Abiertas, (lire en ligne)
- Portail de la politique espagnole
- Portail du journalisme
- Portail du Pays valencien
- Portail du socialisme